Tovalló de paper.Tinc molts clares les imatges, com si les estigués veient en aquests moments. Asseguts a la barra del Shamrock, a la plaça Lledoners. Sortíem de la barbacoa de casa de l’Steve i la USAP havia guanyat la semifinal de la Heineken Cup enfront Munster. La final de la màxima competició europea ens esperava. Per excés de proteïna animal i potser també d’un index d’alcohol en sang elevat, estàvem decidint sobre un tovalló de paper el disseny de la samarreta per anar a la capital irlandesa. Uns fitxen Messi, d’altres fem samarretes. Sempre el tovalló de paper de bar.
La USAP va perdre. Per poc. Em vaig passer vuitanta minuts cridant a favor dels Sang i Or al temple de Lansdowne Road (vaig tornar amb una pedra de record que encara duc al cotxe, arrencada del lavabo: sí, poc èpic, ho sé). Però no només jo vaig perdre la veu: més de trenta-cinc mil nordcatalans i uns centenars de “sudcatalans”. La victoria no va ser possible. Aquell dia un calfred va recòrrer l’espinada de més d’un i més de dos. I l’endemà, a sobre, vam aparèixer a La Manguardia. El virus del rugbi havia atacat les nostres defenses, I els globus blancs i vermells s’hi havien rendit fàcilment. Infectats. Sense remei.
La visita dels de Merignac va reviscolar el virus. Perquè a Occitània el rugbi el viuen de manera diferent (per això tenen una Mare de Déu). Mentre que el rugbi britànic és tradicionalment més universitari i de classes benestants (a excepció de Gal·les), quan l’ovalada es va estendre Canal de la Mànega enllà, a banda del viatge geogràfic va fer un viatge social: cap al sud, sí, però també cap a les classes treballadores. El rugbi a Occitània, a la Catalunya Nord, és rugbi de pagesos, d’artesans, mecànics o flequers, de gent dura i rude, aferrada al terroir i parlants d’allò que els de París anomenen patois (és a dir, llengües sense exèrcit). De gent profundament generosa i agraïda. Si la final ens havia obert els ulls a un esport que es professionalitzava i aviat crearia el seu propi star system, la visita de l’equip de Merignac a la ciutat la primavera de 2005 va fer que comencés a moure’s pels nostres caparrons la idea de fer un club a Vilanova. O, com déiem llavors, “tornar al rugbi allò que ens havia donat”. Fer que el calfred de l’espinada a Lansdowne Road arribés al maxim de gent possible. Una escoleta de rugbi per ensenyar valors a través de l’esport: vénguens!
Quan jugava, m’encantava arribar abans i mirar-me el camp. I imaginar enrere. Les pistes es van construir sobre terrenys expropiats d’un Sínia agrícola. L’expropiació va fer que el negoci familiar passes del cultiu d’horta i criança de gallines primer, i porcs després, a centrar-se només en l’explotació porcina i la producció d’embotit artesanal local. Alguns ho recordareu: darrere de la benzinera de la CEPSA hi havia una granja, la de Can Batadet (de fet, hi era abans que no pas la benzinera!). Allò era una porció del que havia sigut la Sínia. La política del seu moment va requalificar els terrenys per fer-hi una instal·lació esportiva pública i aquells metres quadrats van deixar de ser terra on es cultivaven cebes, espigalls o melons. De vegades, pensava això mentre em preparava pel partit: aquell camp, dur i sovint impracticable, estava assentat sobre anys de treball d’una nissaga de pagesos que es van reconvertir en xarcuters. De gent que lluitava diàriament per tenir una collita que els permetés anar a mercat per guanyar quatre rals, o cinc. Jugar sobre el terreny on una família de pagesos s’havia esllomat per sobreviure era per mi una manera especial de connectar-te amb la terra, entesa com a país, com a ciutat o com el que vulgueu. Fins i tot simplement com la zona de marca pròpia que cal defensar amb el ganivet entre les dents.
La primera trobada a què l’Escola de Rugbi del SEL VNG va assistir fou a L’Hospitalet de Llobregat, el marc de 2008; el primer partit del sènior, enfront uns U18 anglesos (Oadby Wittgenstonian RFC), el mateix mes. Entre l’abril de 2005 i el marc de 2008, constituir-se com a Club, triar els colors i el disseny dela samarreta (un dissabte qualsevol, al matí, a Can Vallès i en cinc minuts). Ara miro i llista de federats d’aquella primera temporada: dels catorze nens d’Escola, tres continuen. I un d’ells és, a més, entrenador de s14. Persistència. Tossuderia. Formació.
Nou temporades. Molts experiències. Molts records. Alguns de bons, d’altres no tant. Més de quatre-centes persones de tots les edats han vestit la samarreta del SEL VNG. No ha estat fàcil. No ho és. No ho serà. Després d’un placatge, ens aixequem. Així m’ho va ensenyar el meu primer entrenador a la tendra edat de trenta-dos anys, així ho ensenyo jo als meus jugadors. Tinguem o no la pilota, endavant. Sempre endavant, com resa la divisa de la USAP.